Quan anava escola vaig escriure un poema: "En el meu poblet estret/s'hi dibuixen les muntanyes/que a l'hivern són nevades/ i es retallen en el cel net" No en recordo la resta, però vaig guanyar el concurs! En van fer un punt de llibre. Eren estrofes de 7 sílabes i rima consonant. Més tard, ja en l'època de l'institut vaig escriure un conte que es deia "tot era de color de rosa". Una caca. Anava d'una parella que conduia un siscents i que estaven molt enamorats. I ja llavors vaig arribar a la uni i no he escrit res més, excepte els meus diaris personals de quan vaig anar al Japó (una cosa molt personal que val més no compartir).
La història comença amb un vers de Nadal, força poc lluit, que vaig llegir el 24 de desembre de l'any 2008: "Surto a fora i és nevat/ amb les espardenyes molles/ torno entrar a menjar turró/ llavors la meva mare em crida/ j'ets fet el vers de nadal?/ I ara aquí em teniu amics/
recitant-lo de memòria/no sé que més us puc dir/ perque sou la puta escoria/-aquesta era la primera versió que vaig canviar per: /perquè déu us té en la glòria/bon nadal i bones festes etc. etc.
El vers va entusiasmar a parents, tant grassos com prims (i a aquests té més mèrit- doncs solen tenir més mal humor- tot i que l'efecte cava també hi deu tenir força a veure). I ja llavors vaig passar a l'edat adulta convertint-me en un noi nordamericà de 23 anys que feia couch surfing a la bonica població d'Ordis. Com solen dir "no hi ha res que impressioni un americà", el que sí que em va xocar va ser la peste de purins que fotia! La mare que em va...Però a part d'aquest detall sense importància el lloc era ideal per explicar-ho i passar a ser el més friki del meu poble de Pensilvània. En fi: vaig fer allà el que tot couchsurfer fa: fotre la tavarra amb les històries dels seus viatges, xulejar molt de dominar llengües i de saber moltes coses de diferents cultures, i quan els vaig tenir a tots impresionats i entusiasmats em vaig declarar insovent per a pagar-los la cervesa al bar del poble.
El bar d'aquell poble era d'allò més autèntic. Les taules eren les mateixes que feia 40 anys, repintades d'un color verd/blavós (segur que la meva mare diria verd i jo diria blau- perquè no coincidim mai amb això dels colors), i la màquina de fer cafè (expresso, és clar) anava amb una palanca (que és paraula catalana- no us equivoqueu: també se'n pot dir alçaprem), i el cafè sortia força espès i molt bo- depenent de si qui el feia era la noia jove a la senyora gran (si hi passeu millor que li demaneu a la senyora). Evidentment tots els presents no es van estar de callar i veure'm arribar i tot seguit preguntar-se qui era, què feia allí quin número de peu devia calçar, si feia cara d'haver xinat la nit anterior o no, i tot aquest tipus de coses tan interessants.
To be continued...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada