L'acte de cagar em proporciona molt de plaer.
També he tingut grans discussions sobre la seva forma, textura i color. Quan era petit un dia vaig fer un cagarro de color verd. I era d'una consistencia extramadament compacte. No va marxar fins al cap de 4 o 5 estirades de cadena!! I de fet, si no ho recordo malament, no pas fetes el mateix dia. (!)
En algunes ocasions he cagat al bosc i he anat provant diferents tipus de materials per eixugar-me el cul: un paper de diari, una fulla (per exemple una fulla de roure, però verda: si són seques es trenquen) o una pedra. Jo aconsello a qui cagui al bosc un còdol de riu: són fins i no rasquen.
Últimament he llegit un llibre anomenat elogi de l'ombra on s'explica com eren i on estaven situats els wàters japonesos. Solien ser de fusta, tan sols un forat a terra envoltat d'una caseta, al mig del pati. Un gran plaer era sortir cap al tard, en una nit nevada i deixar-ho anar tot allí, sabent que després disfrutaràs d'un bany calent. Eren molt acollidors i bastant foscos (com si amaguessin allò més brut) però sempre impecablement nets.
Continuant amb el tema dels japonesos, aquests han adoptat els wàters occidentals (on el cul entra en contacte amb la tapa, amb l'escalfament que això suposa) i han cregut convenient afegir-hi un sistema de climatització per tal que estiguin ben calentonets quan ens hi asseiem. Personalment a mi m'agraden les tapes fredes. Això em dóna sensació de netedat i higiene. Quan està calent tinc repulsió perquè em recorda que algú s'hi ha assegut abans...aghhh.
Manies. Què hi farem. Com amb la caca de cargol: sempre que menjo un cargol veig una cosa al final que és la caca.!! Per això no m'agraden.
***Fi de la Part 1***
(en la part 2: La Bristol stool chart!)
